Un cor furtiu: Vida de Josep Pla (L'ANCORA)

L’esdeveniment literari de la temporadaL'ESPERADÍSSIMA BIOGRAFIA DE JOSEP PLA
Josep Pla no va ser únicament el més gran prosista català modern; també va ser, de vegades sense voler i de vegades provocant-ho, l’escriptor més polèmic. La seva llegenda ha estat sempre envoltada d’unes ombres que ningú, fins ara, no ha estat capaç de dissipar. L’esperadíssima biografia de Xavier Pla per fi ho aconsegueix. L’examen d’una quantitat ingent de documents i testimonis, molts d’ells inèdits, permet aclarir els aspectes més obscurs de la vida de Pla i donar-ne a conèixer episodis completament ignorats o tot just entrevistos.
Resseguint un per un, i de cap a cap, molts dels fils que es trenen en la llarga vida de Pla, Un cor furtiu ens presenta vívidament, en tota la seva complexitat, el jove que des de ben aviat no sabia entendre la vida sense una ploma als dits, el reporter internacional que als anys vint va irrompre com a escriptor amb un èxit inusitat, el periodista polític que es va posar al servei de la Lliga, el militant antirepublicà que va ser obertament profranquista fins al final de la Guerra Civil, l’home desenganyat que a l’inici de la llarga postguerra es va instal·lar al seu país petit i va fer més que ningú per recuperar la massa de lectors en català, l’autor que va bregar dècades i dècades per culminar la seva obra completa, i també el vell sorneguer i una mica repatani que no amagava del tot les seves fantasies persistents.
Un cor furtiu és el millor retrat imaginable de Pla: el més complet i el més incisiu, el més minuciós i el més fascinant. Hi sentim la seva veu, però també les dels seus pares i germans, les d’Adi i Aurora i les altres dones que el van estimar, les dels amics que va tenir més a la vora, o les de molts dels personatges amb qui va tenir tractes. Un cor furtiu és una biografia narrada amb talent i amb una passió encomanadissa. I és encara més. Perquè, alhora que revela els avatars d’una vida pròdiga en vicissituds ―les amistats, les complicacions polítiques, les relacions amoroses, l’espionatge i el contraespionatge i tantes i tantes coses―, ens convida a reviure des de dins els moments més crucials de la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa al llarg del segle xx.

«La extraña manera de existir de José Pla ha dado siempre la impresión de ser un tipo inaferrable y movedizo. Y es que, como él mismo dice, es un vagabundo, un fugitivo, una sombra huidiza. “¿Somos algo más que una sombra?”, se ha preguntado a veces en sus libros. Conoce a mucha gente, pero a él ¿quién le conoce? Casi nadie».
Autoentrevista de Josep Pla, Destino (1942)

«De tant que t’he estimat, no t’he sapigut estimar prou. Passo uns dies terribles, i les nits sense dormir. ¿Em vols escriure, em vols donar alguna il·lusió tan sols mentre visqui aquí? ¿Em vols ajudar una mica a viure, ja que de cap manera em puc decidir d’acabar-ho tot i per sempre? ¿T’ho puc demanar en nom de la cosa que més et pot demostrar el que t’he estimat, és dir, en no tenir una criatura, quan tu saps la il·lusió que em feia?, ¿quan, ademés, hagués sigut una manera de lligar-te, i que no ho he intentat mai, tot al contrari?».
Carta d’Adi Enberg a Josep Pla (estiu 1932)

«M’ha sorprès molt el to d’indecible tristesa de la teva carta. ¿No podrem escriure mai més en català? ¿No podrem fer el que millor ens sembli per aquest país desgraciat ―i avui terriblement multitudinari? ¿Sempre viurem en aquest clima de por, d’angoixa i d’esperança sense convicció? El desastre ha estat enorme; el naufragi, indescriptible. Però jo crec ―i perdona la pedanteria― amb les accions i reaccions. Això és de Newton ―però no recordo ara la frase usada per Newton, en llatí. Jo sempre he estat materialista i cartesià. Si no fos això, em suïcidaria».
Carta de Josep Pla a Carles Soldevila (febrer 1945)